Per: Abel

Recordem que part del problema recau en la pròpia cooficialitat per tal de donar força i cobertura a la diglòssia.
Crec que és pertinent a més, la diferència entre llengua pròpia i no pròpia en un territori; tot i que els relativistes genocides imposa llengües diran que la llengua és de la gent i no d’un territori. Fals, ja que té un component de terrtorialitat innegable; si no reclamarem que les llengües han d’estar en pla d’ingulatat i que. per tant, a castella l’educació també ha d’incloure el català.
Son estrany oi? doncs, la inversa és el que tenim a Catalunya i és fruit del mal dissimulat “supremacisme” castellà, que com l’article criticat pel Marc, busca arguments tangencials per donar forma a una afirmació que aespanya s’assumeix i els intel.lectualoides també. El castellà és supèrior en una escala de llengües i l’hem de seguir aprenent. Recordem que cada hora de castellà a Catalunya, implica menys hores d’anglès, una llengua crucial a l’àmbit laboral i científic.
Per últim recordar que del despreci aquí en traiem virtuts i submissions. Les polítiques lingüístiques tenen abast limitat i necessitat davant del despreci constant d’aquells que rebutgen parlar i aprendre la llengua pròpia del país.